Història del pastis nupcial
Publicat: dc. juny 18, 2008 9:21 amEl pastís nupcial forma part de la cerimònia nupcial des de temps medievals. Al principi eren elaborades a base de farina, que era un dels símbols de fertilitat i prosperitat.
Fa uns 1900 anys, els Romans van començar a agafar farina i sal, obtenir amb això una petits pastissos. Durant la cerimònia el nuvi menjava una part d’aquest pa i desprès ell trencava la resta sobre el cap de la núvia. Això era símbol de bona fortuna i benedicció. Els convidats intentaven obtenir algunes de les engrunes que queien creien que amb això compartirien la prosperitat de la futura parella. Aquesta fortuna no només s’estenia a la parella, sinó també als fills que naixessin d’aquesta relació.
Amb l’augment de mida, i la modernització dels pastissos, es va fer físicament impossible continuar amb aquest ritual. Això va generar la desaparició de la tradició. Tot i que hi ha documents que confirmen que a Escòcia, en el segle XIX, encara es trencaven pastissets de civada sobre el cap de la núvia.
En el segle XVII, el pastís de boda es va convertir en un plat popular en les noces, anomenat el pastís de núvies. Consistia en un pastís de carn picada, moltes vegades de xai, decorada amb engrunes de pans dolços. Com a “ingredient” principal hi havia un anell de cristall. Es deia que la jove que trobés aquest anell seria la pròxima en casar-se.
Aquests pastissos no van tenir una repercussió mundial, però hi ha testimonis que ocupen un lloc important en la taula principal d’algunes cerimònies.
A partir del segle XIX, el pastís de boda es va fer realment popular i la utilització del pastís de núvies va desaparèixer, conservant encara la tradició de l’anell.
De seguida els pastissos es van començar a elaborar amb trossos de passes o cireres, soles o escalonades, i algunes variacions. Hi havia també la estranya tradició de dormir amb una porció del pastís de noces en el coixí, aquesta tradició venia del segle XVII, i probablement formava part de la tradició de donar el pastís com a detall. La tradició deia que les noies que posessin una porció de pastís sota el coixí somniarien amb el seu futur marit.
Moltes persones quan pensen en un pastís de noces pensen en un pastís de color blanc. El motiu és que el blanc és sinònim de puresa. Els ingredients que s’utilitzaven per fer que el pastís de noces fos blanc eren difícils d’aconseguir, es necessitava el sucre refinat més fi possible, això feia que només les famílies més poderoses poguessin adquirir-lo. Arrel d’això, el pastís de color blanc va passar a representar un símbol de riquesa en aquells temps.
El tall del pastís de noces representa, simbòlicament, la primera tasca que els nuvis realitzen conjuntament com a marit i muller. Aquesta és una de les tradicions que més ha perdurat al llarg del temps. El primer tros de pastís es tallar per la núvia amb l’ajuda del nuvi. Aquesta feina al principi es delegava únicament a la núvia, era ella qui tallava el pastís per compartir-lo amb els seus convidats.
La distribució de les porcions és una part d’aquella antiga tradició de l’Imperi romà a on els convidats lluitaven per obtenir unes engrunes de les engrunes. Desprès del tall del pastís, la parella es convida mútuament a menjar un trocet, això proporciona un encantador simbolisme de compromís mutu dels nuvis de proveir-se l’un a l’altre.
Fa uns 1900 anys, els Romans van començar a agafar farina i sal, obtenir amb això una petits pastissos. Durant la cerimònia el nuvi menjava una part d’aquest pa i desprès ell trencava la resta sobre el cap de la núvia. Això era símbol de bona fortuna i benedicció. Els convidats intentaven obtenir algunes de les engrunes que queien creien que amb això compartirien la prosperitat de la futura parella. Aquesta fortuna no només s’estenia a la parella, sinó també als fills que naixessin d’aquesta relació.
Amb l’augment de mida, i la modernització dels pastissos, es va fer físicament impossible continuar amb aquest ritual. Això va generar la desaparició de la tradició. Tot i que hi ha documents que confirmen que a Escòcia, en el segle XIX, encara es trencaven pastissets de civada sobre el cap de la núvia.
En el segle XVII, el pastís de boda es va convertir en un plat popular en les noces, anomenat el pastís de núvies. Consistia en un pastís de carn picada, moltes vegades de xai, decorada amb engrunes de pans dolços. Com a “ingredient” principal hi havia un anell de cristall. Es deia que la jove que trobés aquest anell seria la pròxima en casar-se.
Aquests pastissos no van tenir una repercussió mundial, però hi ha testimonis que ocupen un lloc important en la taula principal d’algunes cerimònies.
A partir del segle XIX, el pastís de boda es va fer realment popular i la utilització del pastís de núvies va desaparèixer, conservant encara la tradició de l’anell.
De seguida els pastissos es van començar a elaborar amb trossos de passes o cireres, soles o escalonades, i algunes variacions. Hi havia també la estranya tradició de dormir amb una porció del pastís de noces en el coixí, aquesta tradició venia del segle XVII, i probablement formava part de la tradició de donar el pastís com a detall. La tradició deia que les noies que posessin una porció de pastís sota el coixí somniarien amb el seu futur marit.
Moltes persones quan pensen en un pastís de noces pensen en un pastís de color blanc. El motiu és que el blanc és sinònim de puresa. Els ingredients que s’utilitzaven per fer que el pastís de noces fos blanc eren difícils d’aconseguir, es necessitava el sucre refinat més fi possible, això feia que només les famílies més poderoses poguessin adquirir-lo. Arrel d’això, el pastís de color blanc va passar a representar un símbol de riquesa en aquells temps.
El tall del pastís de noces representa, simbòlicament, la primera tasca que els nuvis realitzen conjuntament com a marit i muller. Aquesta és una de les tradicions que més ha perdurat al llarg del temps. El primer tros de pastís es tallar per la núvia amb l’ajuda del nuvi. Aquesta feina al principi es delegava únicament a la núvia, era ella qui tallava el pastís per compartir-lo amb els seus convidats.
La distribució de les porcions és una part d’aquella antiga tradició de l’Imperi romà a on els convidats lluitaven per obtenir unes engrunes de les engrunes. Desprès del tall del pastís, la parella es convida mútuament a menjar un trocet, això proporciona un encantador simbolisme de compromís mutu dels nuvis de proveir-se l’un a l’altre.