Boda :: Foro Bodas :: GuiaNupcial.com ::

Jo, que post tan bonito....
En mi caso el que me faltó era mi papa...ufffff fué muy fuerte...un dia muy bonito si, pero a la vez muy duro de que no estuviera conmigo fisicamente, porque si que estaba, y tanto que estaba, en mi mente y en mi corazón claro....
Nos casamos al aire libre, nada de carpas, porque yo queria que el cielo me viese...
A nosotros nos regalaron unas videopositivas con un montón de fotos, primero de mi marido, luego mias y luego de nuestra vida en pareja...la última foto era de mi padre con migo en brazos...es el momento en el que mas llore...a moco tendido vamos...muy emotivo pero yo estaba feliz y sabia que el tambien estuviese donde estuviese...

Otro momento muy especial para mi fué la entrega de mi ramo, a la yaya....que cara que puso y las 2 llorando....momentazo.

Con todo esto quiero decir que no pasa nada por llorar y por llorar descontroladamente tampoco, es un sentimiento mas que sentiras ese dia, sin duda, la tristeza por los que no estan fisicamente. Repito que estarán en tu mente y en tu corazon.

Mil besossss

A mi me faltó mi hermana ese dia...
Que es duro, si... y yo que estaba convencida que me pasaría el dia llorando a moco tendido, y os digo chicas que de la emoción que llebaba dentro, me pasé el dia entre risas.
Me acordé un montón, obviamente, de ella, de tíos que ya no estaban y de un buen amigo que tampoco ya no nos podía acompañar, pero des de que me levanté supe que estaba conmigo, me acompañó todo el dia y estubo tan tan feliz con todos nosotros...

Ese dia todo el mundo reaciona de formas distintas, pero no porqué físicamente no estén, no significa que no estén felices y celebrando con nosotras nuestra boda.

me he emocionado mucho con vuestras hostorias.
disfrutarlo al maximo, este dia todas reiremos lloraremos... es normal acordarnos de todas las persons cecanas que queremos y no tenemos fisicamente a nuestro lado, pero si en nuestro corazon. y este dia los sentimientos estan mas a flor de piel que nunca.
disfrutarlo al maximo..

Ostras...nunca antes había entrado en este post...y aquí me teneis, llorando a moco tendido.

Soy afortunada -y toco madera- porqué tengo a mis padres y mis hermanos junto a mi, igual que mi novio tiene a sus padres, pero ese día...sé que me acordaré muchíiiiiiiiiiiisimo de mis abuelos; a mi novio y a mi solamente nos quedan las madres de nuestros padres, y por desgracia son 2 mujeres que no saben hacerse querer.

Me pongo muy triste porque quisiera que estuvieran...¡daría lo que fuera! Pero cuando me pongo triste pienso que el caso de mi madre...fué peor, a ella le faltó su padre el día de la boda, mi abuelo, al que por desgracia no conocí, que falleció cuando ella tenía 20 años; aunque mi tío la llevó al altar...ese momento tenía un sabor amargo.

Creo que será inevitable que ese día nos acordemos de toooooooodos los que no están, si ya me pasa en fiestas cuando pienso la troupe que eramos y los 4 gatos que hemos quedado... y si tengo que llorar...lloraré, igual que reiré y los llevaré conmigo en todo momento para que vivan uno de los mejores días de mi vida de la misma forma que yo.

Ostres noies estic plorant...

El meu cas es bastant dur també, fa 4 anys va morir el meu pare i fa 2 el meu sogre, ara que cada dia queda menys pel casament els recordo molt, no se si ploraré molt o no però cada vegada que veig alguna foto de la núvia del braç del seu pare penso que jo no tindré aquesta sort, que hi farem es el que m'ha tocat viure.

De totes maneres la meva yaya (la mare del meu pare), m'ha dit que em deixarà portar una medalla que te amb la seva foto, així d'alguna manera aquell dia serà amb mi.

Ànims a totes les que ens falta algú estimat!!

Hola a totes! quin post més emotiu; m'ha agradat llegir les vostres vivències tan plenes d'emocions. Gràcies per compartir-les.

Us faig cinc cèntims de la meva situació: al mes de març va morir el meu pare i al mes d'abril va morir la meva mare, us ho podeu imaginar? ho estic escrivint i encara no m'ho puc creure... Sort en tinc de la meva parella i les meves filles que em donen forces i il·lusió per tirar endavant. No tinc cap dubte que el dia del meu casament trobaré molt a faltar els meus pares. Confio en poder fer-lis un petit homenatge durant la celebració, potser un vídeo amb imatges d'ells.

Per cert a la taula presidencial, com penseu que els podria simbolitzar? potser amb un ram de flors?

tresor ha escrit:Hola a totes! quin post més emotiu; m'ha agradat llegir les vostres vivències tan plenes d'emocions. Gràcies per compartir-les.

Us faig cinc cèntims de la meva situació: al mes de març va morir el meu pare i al mes d'abril va morir la meva mare, us ho podeu imaginar? ho estic escrivint i encara no m'ho puc creure... Sort en tinc de la meva parella i les meves filles que em donen forces i il·lusió per tirar endavant. No tinc cap dubte que el dia del meu casament trobaré molt a faltar els meus pares. Confio en poder fer-lis un petit homenatge durant la celebració, potser un vídeo amb imatges d'ells.

Per cert a la taula presidencial, com penseu que els podria simbolitzar? potser amb un ram de flors?

Hola, no tinc paraules de veritat. M'he quedat gelada i amb els ulls humits, ho sento molt.

Com que en el meu cas ni el meu marit ni jo tenim els pares vius, vaig decidir personalitzar el pastis de noces amb la foto del meu pare i la del seu.

En lo de la taula presidencial no se que dir-te, si fas lo del vídeo et quedarà molt maco i emotiu penso que es bona idea.

Gràcies a tu també per compartir la teva història.

Una abraçada molt forta guapa!!

Hola! Crisxyz,
Gràcies per respondre'm!
Quin detall més bonic posar les fotos dels pares al pastís

Una abraçada!

Noies, m'uneixo al club de les alegries incompletes... Jo vaig perdre el pare quan tenia 13 anys, el mes que ve ja farà 15 anys d'això. Tinc la mare que val un imperi, però no hi és ell. Per desgràcia, tampoc em queda cap avi i el meu company va perdre no fa massa la seva estimada àvia (i jo també li deia àvia, m'adorava pobreta). Aquest dia no vull homenatges públics, no podría suportar-los, no sóc forta ni me la vull fer, així que ho deixarem per la intimitat: la taula presidencial tindrà dues espelmes (el meu pare i l'àvia del meu nen), homenatge discret que ningú ha de saber, només nosaltres, i l'endemà tots dos tindran un ram allà on descansen.

Shaik, m'agrada la idea de posar les dues espelmes
Una abraçada!

o a lo mejor te sorpreendes y estas muy entera, depende

Shaik, que bonic.
Serà molt emotiu i per vosaltres.

Hola noies!
Uf, quin post més emotiu! Jo de moment no tinc problemes de pares ni de sogres (només de pensar-hi, m'esgarrifo!). Però sí que tinc problemes d'avis, els tinc tots morts menys la mare de la meva mare, però ella fa 3 anys que s'ha buscat un "ligue" i no ens parla. Ens la trobem pel carrer i ens gira l'esquena!!!! I nosaltres que sàpiguem, no li hem fet res. Total , que aquesta hi és, però és com si no hi fos. Amb el meu xicot fa dos anys i mig que ens hem comprat un pis, i ella no ho sap (bé, si més no nosaltres no li hem dit), i que tenim plans de casar-nos... tampoc ho sap! Encara que sembli retòric, a qui sí que trobaré a faltar moltíssim són els meus besavis (irònicament, els pares de la meva àvia que em queda viva), i això que fa uns quants anys que són morts.

El meu xicot, com que és el petit de la família, no té cap avi viu, però n'hi ha que no els ha ni conegut pobre. I ell també té alguns tius que ja no hi són.

´De totes maneres, no sé si ploraré o no aquest dia (a mi em costa molt perdre el tipus), però que els recordarem i que ens acompanyarant els nostres difunts, d'això sí que n'estic segura. Jo, fa uns anys, havia pensat que potser la manera de fer-los un petit homenatge, seria posant una fotografia de cada en un lloc del restaurant, perquè ens veiessin i compartissin una mica amb nosaltres la nostra alegria amb "cuerpo presente". Però no sé si al final ho faré, o potser hi ha algun familiar que s'ofén (tinc tius que no van mai al cementiri a portar flors, perquè les hi és molt dur i llavors es tiren 15 dies super tristos). I evidentment, com que la cerimónia serà religiosa i farem pregàries, doncs segur que com a mínim n'hi ha una dedicada a ells.

Bé, m'agradaria saber les vostres opinions, aviam qué us sembla això dels quadres.

Jo ploro escoltnat la canço que li posaré als meus pares a les nupcies.

Suposo que has de pensar en el que estan, i en els que falten... i sobretot posarte maquillatge waterproof!

Acabo de descobrir aquest post i m'he emocionat moltíssim!
Jo per sort tinc els mes pares vius però el dia del casament em va ser del tot impossible no recordar els meus avis que ja no hi són, vaig aguantar com una campiona el moment de la entrega als avis del meu marit però amb la següent que va ser la dels pares vaig arrencar a plorar i no podia parar... Entre les coses boniques què em va dir ma mare a l'oida, el record dels meus avis que els sentia tant a prop a pesar de no estar, i el record de quan quasi perdo a mon pare (va estar a punt de morir quan jo tenia 6 anys) què en aquests moments em feia sentir tant afortunada de tenir-lo al meu costat... Ufff!! Va ser un moment molt i molt emotiu per tots però en especial per mi!
A les que encara no us heu casat, no patiu per si ploreu o no el dia del vostre casament, aquell dia les emocions són a flor de pell i podem reaccionar de mil meneres, però aquells que ens coneixen bé ens entendran, segur!

Hola noies! M'heu fet emocionar molt llegint aquest post... no l'havia vist, m'he sentit identificada en moltes de vosaltres! Encara no fa ben bé un any que es va morir el meu pare... Sóm tres germanes i no va poder completar el seu somni de portar a una de les seves filles a l'altar... la vida és així i l'hem d'acceptar... potser llegir aquest post m'ha fet que em recomfortes perquè si no coneixes altres casos a vegades et penses que ets la única que et casaras sense el pare... A més d'avis tampoc me'n queda cap!

Us vull fer una pregunta, les que per desgràcia no teniu pare, com ho vau fer o com ho fareu per entrar a l'església?? jo no tinc germans i havia pensat d'entrar amb la meva mare

En quan a la celebració a la taula presidencial deixaré una cadira buida al costat de la meva mare en represenatció al meu pare i estic dubtant de si dir algunes paraules en record seu.

Petons i ànims

Viking, jo tinc una amiga que el seu pare és mort i quan es va casar va entrar del braç de sa mare... Tothom ho vam trobar un detall molt maco i sa mare la va acompanyar a l'altar ben orgullosa.

Pel què fa a dedicar-li unes paraules ho trobo molt i molt bonic, però has d'estar preparada i mentalitzada crec, el dia de la boda les emocions es multipliquen per deu! Segur que será un moment molt emotiu per tots!